Començo a caminar en pujada, en sentit nord-est, en direcció a Madremanya i deixo a l’esquena el camí de Madremanya a Mas Vidal, que segueix en baixada en sentit nord-est i la pista que va al Montigalar pel pont de la Font Picant, que se’n va en baixada en sentit sud. Aquesta última serà la pista per la qual tornarem. Al cap d’uns 300 metres surt per l’esquerra una altra pista, aquesta una mica més precària. La prenc i giro en sentit nord-oest, primer en lleugera pujada i una mica més endavant planejant per voltar un petit turó. No camino gaire temps per pista, ja que al cap de poc trobo un sender, senyalitzat amb una fita, que agafa pendent, encarat al puig de la Magrana. El sender puja pel mig de la vegetació, estret però franc i ràpid es fa força pendent per arribar de forma ràpida a la carena de la zona de les Pasquales i a un coll entre el puig de la Magrana i una cota sense nom. Segueixo ara per un camí molt més ample i còmode, planer i fins i tot en descens i finalment em trobo amb una pista transversal. M’incorporo a aquesta nova pista i la segueixo en sentit nord-oest i segons avanço vaig deixant diversos viaranys que surten al pas fins que arribo a un nus de camins. Deixo a l’esquerra i a la dreta altres camins i segueixo en el mateix sentit de la marxa, amb un vell mur de pedra, en molts llocs ja caigut a terra, a la meva esquerra, finalment la pista gira cap a l’oest i surto a un altre encreuament de pistes, amb la carretera a la meva dreta.
Aquest pot ser un bon lloc alternatiu per començar a caminar.
Com que l’asfalt no és una opció, continuo per la pista que en sentit oest segueix en ascens, paral·lela a la carretera i passo al costat d’uns ruscs, a una distància prudencial.
En aquest punt el camí endureix el pendent per voltar pel solell un altre puig de la Magrana. No passo per la cota cimera, ja que aquests cims estan voltats de vegetació i no tenen gens d’interès. Em planto així a un altre coll i un encreuament de pistes. La que trobo ara també té, per la dreta, un enllaç amb la carretera així que també pot ser un altre punt alternatiu per iniciar la caminada. Encara en trobarem un altre més endavant, ara però toca anar a la cerca d’un dipòsit d’aigua de bombers que es veu a l’oest del lloc al qual sóc. Segons el mapa sóc a la zona de les Pasquales. Abans de superar el dipòsit surt per la dreta una vella pista. Prenc aquest nou viarany i deixo així, en ascens, el dipòsit a la meva esquerra.
De nou em trobo dins la vegetació i sempre en pendent de pujada arribo a un punt en el qual la pista, molt malmesa des de fa una estona, esdevé sender, o millor corriol. Es tracta d’una traça molt maca que transita entre alzines i bruc i amb no gaire pendent. Pel camí em trobo en un punt on s’ha de prendre una decisió. Seguint el trencall que segueix recte s’arriba a una pista per la qual puc fer camí però el trencall de la dreta sembla més curt i arriba al mateix lloc sense fer servir pistes. Enfilo, en suau pendent, el ramal de la dreta, en sentit nord-oest i deixo la traça que segueix en sentit sud-est. Aquest sender volta el puig d’en Llac per la part obaga, pròxima a l’asfalt, que de tant en tant anirem veient. Em planto així a una mena de plaça en la qual destaca la carretera que puja als Àngels i connecta Madremanya amb Girona.
Aquí s’ha de tenir cura i trobar la connexió amb la pista de terra que ens ha de portar pel bon camí. Al sud de punt al qual he sortit hi ha un petit talús de terra. A l’altra banda hi ha la pista. Aquí l’any 2010 ja hi havia la tanca. Ara però ja és història. Continuo en sentit nord-oest per pista cada vegada més precària, alternant pendent i planúria i de cop em trobo que la pista acaba de forma sobtada. Un senyal de pintura verda i groga, molt brasilera, i una gran fita enfilada a dalt del marge ensenyen per on cal seguir.
Rastres de terra remoguda a causa dels treballs de retirada de la tanca i aquests senyals verds i grocs, escadussers, ajuden a seguir l’inexistent camí. Al cap de poc el pendent s’accentua i sóc al puig Redó. Ara sí que faig cim, ja que el camí m’hi porta. Tinc la primera visió del dia del cim. Ja s’albira l’edifici de l’hostatgeria i les antenes de telecomunicacions. El camí a seguir és evident. Endavant que fa baixada. Bé tirant pel dret o bé fent camí per la pista de l’esquerra baixo al coll de Portell. A l’esquerra deixo una pista barrada amb una cadena i segueixo en sentit oest, paral·lel a la carretera. Aquest camí em porta a caminar sota una línia elèctrica i quan sóc a la torre puc fer també una bonica foto del cim.
Un suau descens i sóc de nou a tocar de la carretera. Aquesta vegada sí que trepitjo l’asfalt. Ho faig per passar a la pista que em rep a l’altra banda. Vaig fent sense ensurts fins a trobar el camí que puja de Sant Martí Vell. Ara canvio les escadusseres marques de pintura verda i groga per la groga d’Itinerannia. Segueixo aquests senyals en sentit sud-est i, després de superar una edificació que sustenta una instal·lació elèctrica arribo a un dels aparcaments i a l’àrea de lleure de la zona. De l’edifici anterior surt una pista que també es pot fer servir, més llarga però, per fer el cim. Jo pujo més directe al puig Alt, ja que tinc ganes d’arribar.
Al davant de l’edifici religiós i de l’hostatgeria ens rep una esplèndida terrassa que temps enrere era un magnífic mirador. Avui en dia, una espectacular vegetació ens treu panoràmica. El lloc es mereix una llarga estona per gaudir-lo.
Aprofito per fer un mos, recuperar líquids i fer fotos fent petant la xerrada amb el personal, molt amable, de l’hostatgeria – ben d’hora al matí es poden fer aquestes coses – i quan ho tinc tot fet, inicio la tornada.
La plantejo rodejant tot el perímetre de l’edifici i sortint així a una altra zona d’aparcament, al final de la qual veig l’edifici de Movistar.
També per la dreta veig un sender, protegit amb una barana de fusta. Baixo por aquest a un camí molt més ample i net. Em porta a trobar l’asfalt, just al davant de la porta d’accés a la finca de Can Llac. Cal creuar l’asfalt. Aquí encara resisteix la tanca metàl·lica. La vaig resseguint en sentit sud-est sense veure per on lliurar-me’n i veig un dipòsit dels bombers. Hi pujo. Des de dalt veig que algú ha tirat a terra el tancat. Es pot baixar directament i passar-hi per sobre en sentit sud-est o es pot fer amb orientació directa al sud i baixar a la pista sense haver de saltar cap tanca. Això s’explica pel fet que desapareix uns pocs metres més al sud-oest del punt al qual han tirat a terra el tancament. Penso que els propietaris han deixat aquest tall com a sistema dissuasiu.
Sigui com sigui, ja som a la pista bona, que ens ha de baixar al clot de la riera de Rissec. Si fem per l’esquerra, en direcció a la porta d’accés a la finca, podem escurçar el recorregut alternant diferents pistes però poder així es passa a prop del mas i es possible que els propietaris s’importunen. No cal molestar a ningú així que segueixo per la dreta, en sentit sud-oest. Pel camí, sempre en pendent de baixada, deixo diverses pistes, barrades amb cadena i cartell de circulació prohibida però no es diu res del pas de persones. Vaig baixant per pista en un estat òptim fins que havent fet un llarg descens em trobo amb el torrent de Resclosons. Aquí ja veig que la vegetació acabarà creant, d’aquí a poc temps, problemes. Ara per ara la vegetació, les ortigues i els esbarzers no emprenyen massa. Pocs metres després de superar el torrent trobo per l’esquerra una altra pista barrada amb una altra cadena. Tot i el seu indici de precarietat és el camí bo que evita patiments amb la vegetació així que deixo la pista i creuo la cadena per iniciar una suau pujada per la nova pista. Sense perdua arribo a un altre encreuament de pistes. Passo a l’altra banda d’una nova cadena que trobo i m’incorporo a l’encreuament. Per l’esquerra, en pujada, aniria de nou als Àngels, per la dreta, també amb cadena hi ha la pista que em baixaria de nou al Rissec i als problemes vegetals. Segueixo pel tall recte, en sentit sud-est.
Seguint sempre per la pista em vaig acostar al molí de Can Llac, en estat ruïnós i menjat per la vegetació. Allà el mapa dibuixa un camí, però sobre el terreny no el vaig saber trobar, ni ara ni fa 7 anys. Així que torno sobre les meves passes uns 200 metres per agafar un corriol, molt difús al començament però que segons vaig avançant es va esclarissant i guanyant amplada. Així , amb el cap fent memòria dels fets succeïts, em trobo amb la carretera de terra que porta a Montigalar. Aquest punt també pot ser un excel·lent lloc per plantejar l’inici. Uns metres més endavant, a la meva esquerra, o de cara, veig el pont de la Font Picant i m’hi adreço. Ja estic a les acaballes. Ja tan sols em resta seguir sempre per la pista més ampla per acabar al punt d’inici d’aquesta caminada.
