No encerto, amb les muntanyes de Tarragona. Estrany és el dia que hi vagi i no sigui emboirat. Fins ara el Negrell i el Caro, per aquest ordre, encara que en podia afegir un bon grapat més, se n’emportaven la palma, però ara aquesta distinció rau a aquest cim del tossal de l'Alzina, o tossa a seques com figura als diferents cartells del recorregut (el primer topònim sembla l'oficial). Sort del GPS, perquè el cert és que la boira era tan densa que m'era impossible orientar-me, a dalt de la carena sobretot, on amb prou feines aconseguia veure més enllà de 10 metres. I tampoc ajudaven la gran quantitat de traces de sender. Així que això que deia: ara hi hauré de tornar, i ja en tinc un bon grapat de cims d'aquesta zona en aquesta situació..
S’hi va prou bé amb el cotxe, un SUV sense tracció especial, fins a prop del lloc on el recorregut es bifurca. Es pot anar encara uns pocs metres més enllà. Als darrers cinc-cents o sis-cents metres, la pista no és apta per a un cotxe baix. La pista d'asfalt i ciment acaba al corral de l'Agustinet. Desprès continua amb el ferm ple d'esvorancs, però encara es pot arribar bé fins al lloc on la major part dels companys aparquen. A partir d'aquí encara continua l'asfalt tres revolts més (igual de deteriorat), fins al corral del Pinxo. Fins aquí es pot arribar amb qualsevol tipus de vehicle, però si es continua la cosa canvia bastant. La pista ja és de terra, encara que, com dic, amb un cotxe alt encara es pot passar (a poc a poc en un sector on la pista fa baixada) fins a creuar per primera vegada la llera del barranc de Lleriola.
Poca cosa a dir, i menys encara si les condicions meteorològiques són normals. En el meu cas a les parts altes de la muntanya la boira em va fer anar a cegues així que les sensacions no van ser del tot bones.
Una vegada he aparcat, continuo per la pista fins que arribo al lloc on surt el camí que faré servir de pujada. Ja d’entrada toca pujar fins al GR-192, sense respir i sense treva. El camí és molt evident en tot moment i sempre és fitat. Bàsicament del que es tracta és d'anar per la carena que separa el barranc de la Mola, a la dreta, d’un altre que baixa per l'esquerra. Una vegada s'arriba a la primera paret, el camí es fa una mica més difús, però la roca mana. També hi ha fites.
Un altre punt de pas és un estret coll on hi ha a una mena de gendarme. Per continuar cal fer una petita grimpada sense complicació i així s'arriba a la pujada definitiva, que és dura. Es passa per una curta tartera i encara resta un bon esforç per guanyar la carena de la serra de Mar. Suposo que sense boira i amb bones vistes la sensació de cansament seria menor perquè ja fa estona que es veuria l'objectiu, però en el meu cas, sense veure res a més d'un pam del nas, sento que no arribo mai a dalt del cingle.
A causa d'aquesta boira i com que no veig res faig una marrada a la paret per anar a la recerca del GR. Hi ha una canal que estalvia recorregut en pujar-hi més directament, però jo no vaig saber veure-la, i tampoc vaig buscar-la.
Ja a la carena aconsegueixo trobar el rastre del GR i així arribo al pedestal del vèrtex geodèsic. És tot el que puc explicar. Això i que al costat hi ha un arbre. Acudits a part, el cert és que donades les condicions meteorològiques, faig la foto i reculo.
Segur que sense boira la cosa serà molt diferent i les referències seran visuals, però en el meu cas el GPS va ser el meu salvador. Del que es tracta és d'anar pel GR a la recerca d'un pal de direccions i deixar el GR per anar cap a la moleta de l'Amunt.
A partir del pal, el sender és molt perdedor, o fàcil de perdre. Jo baixo sense trobar una traça clara, mirant de seguir fil per randa el track del GPS o la ratlla dibuixada al mapa de l'editorial Piolet. Al final, quan més perdut crec que em trobo, apareix un rastre molt clar i uns metres més avall començo a trobar fites. Final dels dubtes.
El sender, molt clar a partir d'aquest moment, amb algun tram de fort pendent i un parell de salts, m'ajuda a baixar a la recerca de la pista del barranc de Lleriola, on trobo altre pal de direccions.
Ja no em resta més que caminar per la pista en direcció al barranc de Lleriola (sud-oest), fins acabar de nou al costat del cotxe.
