El recorregut, el fem en el sentit horari i portem el mapa de l’ICGC, amb la qual cosa la toponímia que faré servir serà la d’aquest organisme.
Comencem a caminar en sentit sud-est pel Camí vell de la Caramella a Caro. Ja de bon començament ens acompanya un senyal de pintura amb forma d’una ratlla, ampla, de color vermell. El sender, clar, evident i molt pedregós, ens porta, després d’una ziga-zaga, a un encreuament senyalitzat amb un cartell.
Deixem per la dreta el sender que es dirigeix al forn de pega i al bassis de Caro, que serà per on retornarem, i continuem en sentit nord-est. Sempre en baixada, anem acompanyats de la pintura i passem per la capçalera d’un barranc (de la Conca?) i molt més avall, pel barranc de la Geganta (¿?), on el sender gira en sentit sud-est.
Sense problemes i sense trobar alternatives o desviaments, com sempre amb senyals de pintura, arribem al pas de l’Escaleta. Un pas de grimpada “divertida” però una mica tècnica, on la motxilla pot destorbar un punt. Aquest pas, en cas de dubtes, es pot evitar per un sender que el flanqueja pel costat de llevant.
Per un costat o per l’altre, apareixem a una mena de coll. El sender flanqueja per la nostra dreta un turonet, que també es pot pujar. El camí fa una petita pujadeta i, en un moment donat, inicia el descens. No cal perdre desnivell, encara que el nostre recorregut ho fa. Es pot continuar, amb traça (molt minsa) o sense, per la carena que baixa del turonet anterior.
Per un costat o per l’altre, arribem a les pedres del cim. Hi ha camí. En cap moment s’ha de grimpar. Al cim, s’hi arriba caminant. Com esperàvem, les vistes són extraordinàries, encara que el sol les dificulta cap al Delta. Cap problema perquè a esquerra, a dreta i al darrere en tenim prou. El Caro per un costat i el castell d’Airossa per l’altre s’emporten tot el protagonisme, però hi ha infinitat de punxes i agulles que ens distreuen. També tenim a la vista, una mica més avall, el proper objectiu, la mola del Moro.
Continuem amb el recorregut, com sempre mirant de trobar la pintura vermella. Ara ja amb el rastre més aperduat i precari, baixem a la recerca del barranc de la Conca, on sembla que hi ha un avenc que no som capaços de trobar. Tampoc és que ens hi esforcem gaire. El que sí ens sorprèn és un forn de calç.
Continuem camí, molt entretingut, una mica trencacames i de rastre aperduat en diferents trams, ens porta a un collet, previ al cim de la mola. Un primer pas, que es fa caminant, ens acosta a la darrera paret. Aquí sí que cal grimpar. És un tram curt però vertical, tècnic i una mica aeri per l’esquerra. A la part de dalt hi ha un cordino per si cal assegurar, si és que es porta corda per fer això. Nosaltres, fanfarrons que som, no ens cal.
El cim de la mola és una gran plana, també amb bones vistes. És aquest un cim del tot opcional, perquè no ofereix res diferent al que hem observat des de la mola Castellona, així que si no es veu clar el tema del pas anterior, que després cal baixar, es pot passar tranquil·lament d’aquest cim.
Com sempre, encara que ja cansi, faig esment de la pintura vermella, que ens fa pujar a un lloc que al track que seguim han batejat com “pi mirador”, just per sobre de la mola del Moro i a la seva vertical. Ací cal parar atenció perquè de la balconada hem de recular uns metres per trobar els senyals, o també es pot anar a la seva cerca en flanqueig.
Quan som sobre el camí, anem fent petites pujades i baixades, fins que arribem a la balma que sembla que és la cova de Caro. Continuem camí, sense més complicació que anar cercant la pintura vermella per arribar, després d’una llarga caminada, al bassis de Caro. Retornem al camí i ja comença la veritable i darrera pujada del dia, fins atènyer l’encreuament ja conegut, des d’on desfem camí per tornar de nou al lloc d’inici, al coll del Vicari.
