En el nostre cas la neu, des del mateix començament del recorregut, ens va impedir comprovar la qualitat i existència de la senda, però les múltiples fites existents ens van facilitar la tasca de seguiment. També el fet de visualitzar perfectament els diferents punts de referència van facilitar la tasca d’orientació.
De la plataforma del Travieso surt una senda clarament visible que inicia la pujada de forma constant al primer punt de referència al qual hem de pujar. Es tracta de la font de la Goterita. Les fites van marcant les diferents sendes que podem seguir per guanyar altura a la recerca de la següent referència que hem d’aconseguir. Es tracta d’un grup de roques que es localitzen visualment, a mig vessant. Els senders, perfectament fitats i de pendent moderat, ens porten al cúmul rocós que en el lloc es coneix com el pepeiyo (així, fonèticament, tal com m’ho va explicar el meu acompanyant bejarano, gràcies, Juanchu).
D’aquest punt tenim de nou referència visual de la pròxima destinació. Ens trobem ja en terreny mancat de vegetació arbustiva típic de les altures a les quals ens trobem. De nou les fites dirigeixen els nostres passos a un pilar petri. Es tracta del cim del Calvitero de Salamanca, com es coneix col·loquialment aquest cim del costat de Salamanca. Una plataforma de formigó suportava antigament una imatge de Nuestra Señora del Castañar, patrona de Béjar. Actualment l’estructura està derruïda per la caiguda d’un llamp, o així prefereixen creure-ho els habitants de la zona. Una mica més enllà es troba una estructura metàl·lica en forma de gran clau, col·locada pel Club Mirandés de Montaña l’any 1977, amb la inscripció del nom del cim i l’altura.
Ja tenim a la vista la destinació següent i primer objectiu del recorregut d’avui. Es tracta del Canchal de la Ceja. Per arribar-hi s’ha de baixar en primer lloc a la Portilla de la Ceja. En aquest coll, a l’esquerra segons el sentit de la marxa, hi ha una zona des de la qual és possible contemplar les tres Lagunas del Trampal així com la totalitat de la Cuerda de la Ceja. A partir d’aquest punt toca remuntar altura. No és imperatiu seguir tota la corda per fer el cim, un sender flanqueja a mig vessant i permet arribar al cim de forma menys directa. Si no es té intenció de fer el cim del Torreón aquest és el moment de plantejar la tornada. Si encara hi ha forces i es vol anar al següent cim, cal continuar.
D’aquest cim toca perdre de nou altura per baixar a un altre dels punts emblemàtics de la serra. Descendirem a la collada de las Agujas. El lloc demana de nou contemplar-lo amb assossec. Es tracta d’un lloc espectacular que bé mereix una llarga sessió fotogràfica, després de la qual toca seguir la travessia i remuntar altura a la recerca d’un nou punt de referència. Les fites i l’ascendent senda ens porten a trobar en un primer lloc el coll d’Hoya Malilla, com se’l coneix en aquestes terres i posteriorment el punt en el qual l’Institut Geogràfic Nacional situa el límit de les províncies de Salamanca, Àvila i Càceres, i que per als vilatans és el veritable Calvitero. Tres petites fites i un senyal de pintura blanca, tot sobre una gran pedra plana, ho indiquen.
D’aquest punt, un curt passeig, encara que dur pel desnivell a superar donat el temps transcorregut des de l’inici del camí i el desnivell acumulat fins al moment, ens situa a l’impactant, més pel nom que per una altra cosa, paso del Diablo. Superar-lo no ha de comportar cap dificultat a muntanyencs mínimament acostumats a aquest tipus de terrenys. Per als que no ho estiguin, tres trams de cadena haurien de dissipar els seus dubtes respecte a la seva capacitat per superar la desgrimpada. El tram equipat amb la cadena sembla més segur que l’altre possible pas, a la dreta, equipat també amb un antic cable metàl·lic però molt més aeri que el primer, encara que vist des de baix no sembla molt complicat. Sigui com sigui, el pas de la cadena és el més utilitzat. Si davant la presència de la dificultat ens sentim intimidats, possiblement el millor és desistir. La veritat és que en aquest punt, si es vol fer cim no queda altre remei que superar el pas sí o sí.
De nou sobre terreny ferm ja no hi ha més problemes remarcables per aconseguir el cim. Un curt passeig ens en separa. El vèrtex geodèsic del Calvitero s’acomoda a la part alta d’una gran plataforma en forma de torre quadrada o rectangular, per això la possible confusió amb el nom del cim. Excel·lents vistes panoràmiques, encara que cal reconèixer que aquestes han estat presents en tot el recorregut des de la Cuerda del Calvitero. Descans, comentaris, sessió fotogràfica, recuperar forces, sòlids i líquids, i no deixar de contemplar l’aflorament rocós que veiem al sud de la nostra posició.
Sembla més alt, o com a mínim d’altura similar.
Deu ser aquell el veritable cim provincial de Càceres?
El tenim tan a prop que no podem passar sense pujar-hi. Segons indica el GPS es tracta del cim que el mapa de l’IGN assenyala amb el topònim del Torreón. Aquí també es pot romandre una bona estona, ja que des d’aquest punt s’obre una interessant vista de la vall del Jerte. Una vegada satisfets tots els nostres sentits i dubtes toca plantejar el retorn.
Una possibilitat, molt comentada per moltes ressenyes escrites, consisteix a desfer tot el camí, però en el nostre cas resulta desaconsellable donat el desnivell que s’ha de tornar a superar. Som fent la travessia en condicions hivernals i la neu es troba en bon estat per plantejar un recorregut circular passant per Hoya Moros i el sector de Venerofrío. En absència de neu suposo que l’itinerari pot resultar dificultós donada la composició del terreny, format per grans blocs de pedra.
Iniciem el descens dirigint els nostres passos als evidents cims dels Hermanitos, al nord-oest de la nostra posició. En el nostre cas, el mantell nival ens ofereix un agradable descens en orientació oest, vorejant la vertical paret nord-oest del Calvitero, regne dels voltors que habiten el lloc. A mesura que anem avançant anem girant de mica en mica en sentit nord-oest i posteriorment al nord-est per iniciar el descens, vertiginós, en direcció a Hoya Moros i les tolles de Venerofrío. Deixem per a una altra ocasió l’ascens a los Hermanitos. El temps ha empitjorat i no és aconsellable estar més temps per les altures. A més, les forces comencen a escassejar.
Una vegada superades les aigües que alimenten al riu Cuerpo de Hombre, que neix a la falda del Calvitero, toca remuntar un lleuger pendent que a hores d’ara resulta certament dur, per travessar de sud a nord la Loma de la Culebrilla, punt en el qual connectem amb la senda dels Escaladors, dita així per ser la que fa servir aquest col·lectiu per acostar-se a les espectaculars parets que són el seu món, encara que la veritat és que la senda ha existit des de sempre però els vilatans mai li van posar nom.
Un llarg recorregut, majorment en sentit sud a nord, i ja sempre en descens, ens condueix al sector del Quemal i a la Vaguada del Hornillo. Un cop superada, diferents senders, tots ells conflueixen més avall, ens condueixen, ja còmodament, a la plataforma on tenim el vehicle aparcat i punt final de la travessia.
