Del veïnat de Montasinell surt una pista de terra, una mica atrotinada, on un cotxe baix potser tindrà problemes però que amb compte i molt a poc a poc es podria fer, que puja pel grau del Pitarell al sector que es diu tros del Forn, a un espai que hi ha a la pista, abans d’arribar al Pitarell i a prop d’un marge on hi ha un pal amb el capçal pintat de groc.
Comencem a caminar en direcció al Pitarell, per la pista per on hem arribat amb el cotxe. No triguem gaire a trobar el trencall, senyalitzat, que indica el camí per anar a les coves o a Santa Fe. Continuem, per sobre del Pitarell, en direcció a aquesta darrera destinació. La pista, en perfecte estat, ens fa pujar, suau, fins a un altre encreuament senyalitzat. Agafem la pista que mena a Santa Fe.
Al cap de poc, la deixem per fer drecera i pujar a la collada de Mont-roi, o d’Espies (segons Alpina), o sense topònim (segons cartografia de l’ICGC). En aquesta collada passem a l’altra banda d’una tanca electrificada i deixem la pista per remuntar el vessant de la muntanya, entre brucs i la tanca, i trobar la carena, que seguim en sentit oest fins a assolir el lloc on hi ha el vèrtex geodèsic. Segons l’ICGC ens trobem al cim del puig d’Espies i segons Alpina, a la canal de la Ron.
Per sortir d’allà desfem camí de nou fins a baixar a la collada de Mont-roi. Passem un altre cop el filat i continuem ara per la pista faldejant l’Espies (segons l’ICGC) o el cap de l’Alt d’Espies (Alpina) fins a arribar al pas de les Osses, lloc on tornem a trobar un fil de fibra blanca. Ens hi apropem i al seu costat anem en pujada a la recerca del cim de la penya Aguda, per vessant pedregós. Una vegada a la carena, la seguim fins al cim. Tenim el dia encapotat però podem gaudir d’unes vistes magnífiques. Baixem del cim pel costat sud-oest seguint un pobre rastre que baixa a prop del caire, fins a una mena de collet, sense topònim. Una vegada al coll deixem el sender, anem encarats a un sector on ja comença a ploure, que sembla possibilitar resseguir tota la carena del serrat de Mansull, i baixem pel suau vessant a la recerca de la pista que ens porta, primer, a la cabana d’Espies i, posteriorment, al Pitarell. En comptes d’anar més enllà, fem una drecera pel mig d’un vessant totalment obert per sortir a la pista que puja a les coves d’Ormini. Seguim tota aquesta pista fins al desviament cap a aquestes coves, havent passat primer pel desviament, hi ha un dipòsit d’aigua per als bombers, que porta a Cabó pel pas de Finestres i també pel desviament cap a la font Freda.
Deixem la visita a les coves per a més endavant. Ja anem amb roba d’aigua perquè plou, així que decidim canviar de plans. Pensàvem veure les coves, fer el cim de l’Oratori i baixar per tota la carena de la serra de Sant Joan, seguint el track d’un altre caminaire, però amb pluja, amb el terreny herbat molt humit, els forts pendents que es veien i sense conèixer el territori, vam optar per tornar pel mateix camí, una vegada fet el cim. Així, per la pista, continuem fins que la deixem, en un fort revolt de la pista cap a la dreta, per continuar per una mena de sender, senyalitzat amb una fita, que puja pel marge i es fica al bosc. A partir d’ara del que es tracta és d’anar fent pendent amunt fins a assolir la part més alta, per vessant herbat. Amb paciència i esforç arribem al punt més alt, segons consta al mapa de l’ICGC. Pel que sembla no és aquest el punt on cal parar-se per tal de validar el lloc que diu la FEEC, que és el cim de l’Oratori. Aquest es troba uns metres més a ponent, així que cap allà que anem.
Mirant el mapa de l’Editorial Alpina ens assabentem que per a aquesta empresa, l’Oratori es troba encara molts metres més a l’oest del lloc que ocupem, així que com que no farem el recorregut de carena per tornar al cotxe, decidim anar a visitar aquest nou lloc.
Ja el temps s’ha complicat totalment, cosa que fa que no vegem res del que ens envolta, i menys encara del que hi ha sota la cinglera. Continuem una mica allunyats del caire de la muntanya, ja ben mullats, i arribem al punt on el mapa d’Alpina diu que hi ha l’Oratori, però les dades físiques no concorden, ens trobem més avall d’un altre lloc que encara es veu més alt, a molt poca distància, però no ens hi arribem. Ja estem prou mullats i encara ens resta molt de recorregut per endavant.
Vessant avall, fàcil, enllacem amb la pista per on, en sentit nord-est i en lleugera pujada, arribem a les Collades i iniciem la baixada, per la coma del Mu (Alpina), o Comademí (ICGC), i arribem al desviament cap a les coves d’Ormini. De veritat que val molt la pena la visita. Les columnes i formacions de roca són espectaculars. No tenen res a envejar a altres coves, de pagament, amb més propaganda. Com millor sigui la llanterna o el frontal, millor serà la visita. De nou en camí ja no cal més literatura. Per la pista, desfent les passes, tornem a passar per llocs ja caminats, fins a arribar al dipòsit d’aigua. Aquí es pot triar entre continuar per la pista fins al lloc d’acabament, o fer com nosaltres, agafar el sender que, senyalitzat amb un pal de fusta amb el capçal pintat de groc, baixa, de forma vertiginosa a la corba on tenim el cotxe aparcat.
