Incursió sense gens d'interès excursionista, feta amb la finalitat de preparar un recorregut circular que permeti enllaçar, de la millor manera possible, tots els caus de les muntanyes del massís del Montgrí, si més no els «oficials». En aquesta ocasió es tractava de trobar com pujar o baixar al o del cau del Duc d'Ullà a aquesta població o a Torroella de Montgrí. El resultat va ser la «descoberta» de dues possibilitats.
Per una banda un possible trajecte sense camí, pujant el més directe al cau. El podem anomenar «cau del Duc d'Ullà vertical». Es fa sense camí però sense problemes, tret de curts trams de garrigars que no dificulten massa el pas, donada la seva poca envergadura. Sí que emprenyen una mica més, no massa, els ginestars que hi ha a la part baixa del vessant sud de la muntanya. Una vegada som a la meitat de l'ascens, el terreny és format de pedra calcària que ens permet progressar més fàcilment buscant els millors passos, sense arribar mai a ser grimpades. Sols farem servir les mans per ajudar-nos a fer més còmode. Això sí, s'haurà d'anar amb compte de les relliscades, ja que els pendents són plens de pedres petites que faran que els peus no s'arrapin bé. Mai tindrem, però, sensació de perill perquè l'ambient no és, per a res, aeri. Ans al contrari.
Per mi, aquesta pujada va ser magnífica. Permet fer moltes aturades per girar d'esquenes i guaitar el paisatge que la plana del Ter ens ofereix i recuperar, de pas, l'alè.
La segona opció la vaig contemplar des del mateix cau del Duc d'Ullà. Allà estant, gaudint de la panoràmica, vaig veure un grup de persones que també pujaven en la direcció que jo em trobava. Feien per una pista que sortia del camp de futbol d'Ullà. Un clar sender, que ja havia observat a la vista satèl·lit de Google earth, els acostava a la base de la muntanya, a la sortida del torrent o còrrec del cau del Duc d'Ullà. Jo els veia progressar sense problemes, però també veia que el sender pel qual pujaven moria a una zona de parets verticals. Vet aquí que allà és a on anaven. Es tractava d'un grup d'escaladors que anaven a gaudir de les seves habilitats a aquelles parets.
El cas és que des del cau veia un imaginari traçat de descens que possiblement em portaria a connectar amb aquella gent. Ni hi ha un camí pròpiament dit, però sí que es fa per zones perfectament transitables seguint allò que altres caminaires han trepitjat abans que jo. Repeteixo que no és camí a l'ús, però es fa molt i molt bé.
És així que fent un flanqueig, sense perdre molta alçada però sí perdent metres a poc a poc, es passa per sobre d'una tartera de grans pedres i fent llaçades, en descens, saltant de banda a banda de la pedrera, s'arriba a un punt al qual se surt ja de la coma pedregosa i s'enllaça amb una lleixa que permet sortir del còrrec del cau del Duc d'Ullà i enllaçar amb camí, ara sí evident i fressat, marcat amb fites (segur que fetes pels escaladors que s'acosten a aquella paret). Aquest camí baixa a la zona anomenada el Taronger, a zona ja quasi urbana i a la pista que baixa al cap de futbol d'Ullà. Trobarem també altres senders que permeten fer altres connexions o estendre la caminada.
No era aquest el cas, així que vaig donar per conclòs el passeig.
